M’ha interessat el debat per molts motius, uns sentimentals, altres urbanístics i altres polítics.De xiquet només vaig conèixer l’estació del Cabanyal perquè era estació obligada del tren quan anàvem amb els pares a Castelló o Barcelona. Sentíem els crits de la gent treballadora que es guanyava els cacaus com podia, moltes vegades fent estraperlo. Eren els anys 40. Parlaven un valencià com el que parlaven els meus pares, però apitxat.
Als anys 50 vaig tindre la sort d’estudiar un batxillerat seriós als Salesians del Carrer Sagunt, intern, amb disciplina raonada però exigent, amb magnífics professors, malgrat els seus defectes. Un d’ells, poliglota, poeta, futbolista, capellà jove que s’havia ordenat al Congrés Eucarístic de Barcelona i que coneixia món (havia estudiat a Torí i havia jugat contra el Torino famós) ens parlava entusiasmat de l’Avinguda València al Mar. Ens deia que seria, quan arribara fins al mar, la millor avinguda d’Europa. Encara no ha arribat i em sembla que no arribarà si els polítics que patim al Govern Central continuen sent tan ignorants i tan poc demòcrates.
Als 60 i 70 vaig lluitar modestament, des del meu lloc de professor a València, contra el Franquisme i a favor de València i, especialment, dels esquerrans i dels pobres. El 82 vaig votar PSOE o UPV, ja no recordo; però em vaig comprometre per un govern nacional i valencià d’esquerres, moderat i progressista. El meu vot va ser útil perquè el PSOE va fer, al menys, dues coses molt positives: moderar i controlar l’Exèrcit colpista i respectar com zona verda l’antic llit del Túria. La dreta de llavors segurament no haguera fet bé ni una cosa ni l’altra.
Desprès he lamentat l’evolució dels que considerava meus: molts d’ells – ho he vist clar moltes vegades – eren d’esquerres perquè per situació social no podien ser de dretes; però el que volien era poder i riquesa. Per a mi van pervertir el socialisme moderat i realment preocupat pels pobres. Van trencar la Constitució (1985, llavors; ara: reforma de la Constitució pervertidament mitjançant els Estatuts d’Autonomia) i van polititzar els cossos de seguretat, les associacions de veïns, de jutges, els sindicats. Desprès han demostrat ser sectaris i no tindre escrúpols per arribar al poder: agitació popular per Iraq, pel petroli (“nunca mais”), per l’11M (“asesinos”). Tot el que ha passat amb les filtracions a la premsa del Cas Gürtel, el Cas Faisán i la utilització a conveniència del jutge En Baltassar Garzón, fa difícil escoltar-los amb simpatia.
Malgrat tot hui els he escoltat, i vull explicar ací les meues impressions:
El Sr. Cotino a qui admiro per tantes coses ha llegir malament, massa nerviós, la seua intervenció, que era globalment bona i educada.
La Senyora (no sol ser molt “senyora” ens les seus intervencions) Oltra ha estat fins i tot brillant en algunes argumentacions; però ha estat autènticament maleducada (com sol fer) quan ha parlat de la família del Sr. Cotino. Si té proves que denúncie a eixa família, però que no abuse de la seua immunitat parlamentària difamant una gent que no pot defensar-se. El Sr. Cotino tampoc pot defensar-la, perquè seria admetre que tenen alguna culpabilitat sense proves i sense judici. Aquesta crítica no li lleva res a la seua capacitat oratòria sense polir ni a la seua mirada i, fins i tot, certa bellesa femenina.
La Senyora Sanz normaleta. Sense força i prou curta de recursos oratoris. Sofista també com la Sra. Oltra. En general molts polítics d’esquerra (autoanomenada) són prou sofistes. La Pajín n’és el paradigma, junt amb el nostre President ZP, “bobo solemne” quan té davant gent preparada i sofista magnífic entre els seus votants.
El Sr. Luna, menut d’estatura, elegant de vestit i corbata, bon orador i sofista magnífic ha intentat enganyar els possibles televidents i ha demostrat que té taules, recursos oratoris i molta capacitat per a resistir en els llocs alts del PSOE. No és una alabança. Cal tragar moltes coses i estar disposat a moltes coses per a resistir tants anys en un lloc de poder en el PSPV, venint de Madrid al País Valencià, ara Comunitat Valenciana.
El Sr. Blasco, al que vaig conèixer personalment en el Foro de Punset un dia, ha estat brillant. Sense papers, amb alguns defectes de dicció, ha agranat tots els seus adversaris. Ha centrat el problema judicial i polític del Pla del Cabanyal. Tan bé ho ha fet que el Sr. Luna ha demostrat el nivell moral dels “psoeros” atacant-lo personalment, perquè, com tots sabem, Blasco ve de la direcció valenciana del PSOE de Lerma i es cunya de la mateixa fusta. Jo tinc per a mi que Blasco és realment com tot el PP valencià, molt més progressista, interessat pels pobres i políticament honrat que el Sr. Luna i els que ell representa.
N’Enric Morera, al que vaig conèixer i vaig tractar un poc quan jo militava en la UPV i en el Bloc, m’ha agradat; ha dit més o menys el mateix que la Sra. Oltra, però molt més educadament i amb una oratòria més culta i digna. Em pregunto ¿què fan junts?
M’ha sorprès gratament les intervencions del senyor Betoret, la senyora Marcos, el senyor Marí i l’últim orador, En David Serra. Per eixe ordre han estat molt bé com polítics i oradors joves i en camí de millorar. Han demostrat una cosa dramàtica: el PSOE no té reserves de categoria; els millors són els antics; els nous són en general incultes i més sofistes que bons argumentadors. Igualment passa amb massa dones (ministres o no) d’eixe partit (en general fills o nets de franquistes declarats): solen ser molt més “floreros” que les dones del PP. Els joves del PP (hui ho ha vist tot el món que ha seguit la sessió de les Corts) han demostrat estar preparats, tindre preparació i ganes de treballar seriosament.
Per fi ha vingut el Molt Honorable President Francesc Camps. No he entès per què no ha estat tota la sessió.
La Presidenta de les Corts, molt maternal, especialment amb l’astut i amarg (com tants menuts de talla) N’Àngel Luna, fracassat alcalde d’Alacant: “¿Què le pasa al Sr. Luna?”, una meravella de desqualificació, sense insultar, com ha fet ell amb Blasco i la Sra. Oltra amb Cotino i família.
Fa uns dies vaig estar a Marrakech. Allí vaig poder admirar la Medina, la famosa plaça. Tot molt bonic. Però també em van interessar, i molt, les tres o quatre grans avingudes modernes que poden millorar la millor avinguda de València al Mar que jo haguera pogut imaginar. He lamentat no tindre’n, a València, una encara millor que la Gran Via Marquès del Turia, on vaig viure de xiquet; una com la que el meu professor de literatura (des de fa més de trenta anys missioner a Àfrica) em va fer somniar quan ens feia llegir i admirar els poemes dels dos Machados, de Garcia Lorca i ens assegurava que el millor escriptor espanyol en llengua catalana i llengua castellana (les dues espanyoles) era En Josep Pla. Als anys 50. I vivia Franco.
“A un olmo seco, hendido por el rayo, con las lluvias de abril y el sol de mayo, algunas hojas verdes le han salido”. Antonio Machado. Voldria jo també caminar un dia, per un passeig tan ample, llarg i verd, des del Parc del Reial fina a la mar.
Valencia -